Com era de preveure, com més s’acosta la cita el 25N més despistats ens tenen els partits polítics. No sabem encara el contingut dels seus programes però sí veiem els moviments que es van fent. Catalunya segueix sent el centre d’atenció de la política a Espanya. Ja sigui per beneir postures o per tirar pestes, el cert és que aquesta regió segueix estant en el punt de mira del dia a dia. Va estar present en la campanya gallega, present implícitament en la campanya basca (on es va esmentar poc per no córrer el risc que el debat derivés cap a la re centralització i la pèrdua de drets forals) i segueix present en els mitjans i en les tertúlies. Si abans es parlava del futbol, ara tots parlem de política i de si el dret a decidir és de tots els espanyols o només dels catalans.
I tot això passa quan la crisi segueix agreujant-se a velocitat de creuer, malgrat la qual cosa, certs ministre, que deuen viure en els “mons de Yupi” comencen a veure brots verds (pateixen del mal de Zapatero?), Encara que l’atur segueixi pujant sense parar i cada vegada hi hagi més persones en aquest país en el llindar de la pobresa (o directament a la pobresa, siguem realistes), i cada cop més joves, i no tan joves, abandonen el país a la recerca de noves oportunitats, per no parlar del capital estranger que es bat en retirada del nostre país. En aquesta tempesta d’enfonsament col·lectiu, amb un Govern que es dedica a governar a cop de decret, amb Ministres que juguen a veure qui diu la barbaritat més gran, i amb un president que ha descobert la seva vocació internacional (encara que admeto que és el que toca, donada la situació, la llàstima és que no tingui ni “repajolera” idea d’un altre idioma que no sigui el castellà), ens toca votar aquí a poc nostre futur. Però aquesta vegada no decidim només pensant en els pròxims quatre anys, sinó que hem de prendre decisions que potser transcendeixin el nostre temps i temps futurs.
Els ciutadans hem de triar entre partits que, com sempre, no ens expliquen tota la veritat. Ara la líder del PP català acaba de sortir oferint un tracte especial a Catalunya des del punt de vista fiscal, que a mi em fa olor de que des d’instàncies internacionals els han dit que no podran seguir esprement la vaca lletera si no la tracten millor. I em dóna per pensar que el PP està convençut que als catalans se’ls compra fàcil amb diners. Mentre, els seus col·legues de Madrid (tant de partit com dels mitjans de la caverna) segueixen amb la seva estratègia d’imposar la por. Ara resulta que els catalans, que des de fa anys hem estat els més europeus d’Espanya amb diferència, hem d’espantar-nos amb l’amenaça de deixar de pertànyer a Europa. Ho vaig dir en un post anterior i ho repeteixo: potser no es tracti d’analitzar només si Catalunya pot viure sense Espanya sinó si Espanya pot seguir a Europa sense Catalunya.
Del PSC no val la pena parlar. Crec que han perdut en escassos mesos la posició guanyada en anys com a força política i van tan perduts com els seus col·legues del PSOE. Comparteixen els dos partits tenir líders mancats del sentit de la realitat que segueixen sense voler assabentar-se dels canvis que la societat els demana a crits. Ells sabran per què, però la veritat és que han deixat orfes a milions de votants. Recuperar-se els costarà massa temps i no els salvarà una Chacón que, oportunista com sempre, salta a la palestra només quan a ella li interessa.
Crec que les postures d’ICV o ERC estan més clares i aglutinaran molts vots de l’esquerra que es repartiran en funció que s’opti més per la independència o per polítiques de benestar social. Em preocupa més CiU, ja que, ara que el PP sembla que vol entrar de nou en el diàleg, temo que optin per la negociació del pacte fiscal, oblidant el discurs de Mas el 12 de setembre. Si per alguna cosa s’han distingit en els seus anys de govern a Catalunya ha estat per la seva capacitat d’assolir pactes amb el Govern de Madrid, de manera que, de moment, els fets històrics pesen més que els recents. Encara hi ha tanta indecisió pel que fa al vot, que jo no em crec, de moment, cap de les enquestes prèvies. I és que, aquesta vegada, molts decidiran el seu vot de camí al col·legi electoral, independentment del que puguin haver contestat a una enquesta.
Mentrestant, els demano a tots els implicats en el govern del nostre destí que deixin de jugar a enganyar-nos. Que parlin clar. Que ens expliquin les opcions i les possibles conseqüències. Que no ens fiquin por que bastant malament ho passa ja la gent amb la crisi. Que estem farts que ens prenguin pel pito del sereno. Som ciutadans i com a tals tenim drets. Exigim que les propostes que ens facin siguin les que compliran i que no ens venguin després per un plat de llenties. I que no s’oblidin mai que som nosaltres qui els col·loquem on estan, la qual cosa implica una responsabilitat tremenda. Si no estan preparats, és millor que cedeixin el seu lloc perquè estem farts d’impresentables que no compleixen les seves promeses.
Com sabeu, Cal-Ce-Tín, amb la seva “vida vista arran de terra”, m’acompanya en els meus post setmanals. Espero que us agradi i que us sembli bé aquesta nova aventura que ara comparteixo amb el seu autor, Juan Linares Vargas.