Reconec que aquest post m’ha costat uns dies escriure’l. M’ha costat plasmar el que crec que és el sentiment dels ciutadans davant l’actual situació, pel que fa a les postures de la ciutadania a Catalunya i a la resta d’Espanya. El més fàcil de dir és que els partits polítics, com sempre, intenten trobar les fórmules per capitalitzar al màxim l’actual situació. I espero que no confonguin les seves necessitats amb les nostres. Portem massa anys en què les seves decisions polítiques no responen als nostres desitjos i obliden que som nosaltres els que els atorguem el mandat de complir amb les obligacions que comporta ser elegit democràticament.
Dit això, el que sembla clar és que estem en un moment Històric, amb majúscules, on toquem la Història amb les nostres pròpies mans i estem sent protagonistes en primera persona dels fets que estiguin per venir. Després de molt -massa- temps de desafecció cap a la política, una part considerable de la ciutadania a Catalunya ha pres les regnes del seu propi futur i ha sortit al carrer de manera aclaparadora per expressar el que desitja i per traslladar un missatge clar i contundent a la classe política. Aquesta ha d’actuar sabent que, si no respecta aquesta expressió, el següent pot ser que aquesta ciutadania surti de nou al carrer i els reclami materialitzar el que de forma absolutament cívica i festiva es va proclamar el passat dia 11 de Setembre.
El que a Catalunya és una forma contundent de dir que els ciutadans volem controlar directament el nostre futur, és també una vàlvula d’escapament per prendre distància en relació al que passa a la resta del país, governat per un partit que ha pres una clara deriva re-centralitzadora, amb un ideari també molt definit i que aquí no està calant. I si la vàlvula d’escapament aquí és separar Catalunya de la resta d’Espanya, per a la resta d’Espanya la vàlvula d’escapament està sent just el contrari: la gran reunificació i el final de l’Estat de les Autonomies. Però hi ha diferències considerables: a Catalunya no hi ha odi però sí que hi ha cansament. De escoltar sempre les mateixes demonitzacions cap als catalans i cap a la seva societat. Perquè a l’altre costat s’escolten clarament els retrets continus i el “no us volem però tampoc us deixarem anar”. I això és molt difícil d’entendre.
Com ja vaig dir en el meu anterior post, la situació és de clar divorci. Però la polígama Espanya no deixa anar a una de les seves dones, perquè la desitja sotmesa i amb la pota trencada, però complint amb les seves obligacions de devota mestressa de casa. I també vol que la seva esposa li segueixi dient a tots que el seu amor és incondicional, quan la realitat és que Catalunya creu que ja no necessita estar sota la protecció marital d’Espanya ja que es considera autosuficient per emprendre la seva vida de divorciada. És incongruent per poc democràtic que se li negui aquest dret. I és incongruent que s’esgrimeixin amenaçadorament certs articles de la Constitució (amb una llei sàlica que cap partit ha tingut la valentia de reformar) quan és obvi que és una carta magna modificable i que hauria d’estar al servei dels ciutadans i no només dels interessos econòmics de certs països de la UE que això sí que va dur a una reforma feta de la nit al dia.
En qualsevol cas, la situació està extremadament desvirtuada per certs mitjans de comunicació, els de la “caverna” crec que es diuen, i, per sort, quan dialogues amb ciutadans d’aquí i d’allà, s’observa que el respecte segueix sent la màxima comú i que la majoria de nosaltres volem seguir convivint conscients que la diversitat és un dels nostres grans capitals però sabent també que cadascú ha de ser lliure de decidir el seu futur. Ara els toca als partits catalans agafar el testimoni que el ciutadà els ha passat de forma contundent i gestionar el que el ciutadà els demana, no els seus interessos de partit. Si no ho fan, el ciutadà tornarà a sortir al carrer. I ho farà acompanyat de la seva recuperada dignitat, que és una arma molt poderosa perquè el fa conscient de ser protagonista en primera persona de la seva Història. Seria molt desitjable que, davant la proximitat de les eleccions catalanes, els partits poguessin aconseguir un acord segons el qual, cadascú amb el seu programa, s’expressés de manera clara que tots tenen un objectiu en comú i que estan disposats a treballar units pel mateix. Això ens deixaria als votants escollir amb més facilitat, sabent que una majoria parlamentària treballaria unida en la mateixa direcció, ja que ens permetria triar sobre la base dels programes socials i econòmics que cada partit tingués.
Mentrestant, el president de la patronal CEOE, Joan Rosell, s’ha guanyat moltes crítiques i fins i tot la petició de dimissió immediata, després d’indicar ahir que el tema de Catalunya necessita solució com més aviat millor. I és que estem en un país on cada vegada sembla més difícil parlar amb claredat i dir les coses pel seu nom. I això em recorda a situacions passades no tan llunyanes i, com sempre, em porta a pensar que mai aprenem de la nostra pròpia història.
Com sabeu, a partir d’ara, Cal-Ce-Tín, amb la seva “vida vista arran de terra”, m’acompanya en els meus post setmanals. Espero que us agradi i que us sembli bé aquesta nova aventura que ara comparteixo amb el seu autor, Juan Linares Vargas.